Siempre he esperado que fuera hombre. Es sin decir entonces, que soy mujer. Me acuerdo cuando era niña, de seis o siete años, estaba en el baño de mi hermano intentando de orinar como varón. La resulta fue un desastre y huye de la escena pensando que iba a tener que trabajar más duro para alcanzar mejores resultados. Evidentemente, nunca lo realicé.
Cambié mi plan, en aquel entonces, y decidí que iba a transformarme en hombre o marimacho por imitar lo que hacían ellos a diario (salvo las aspectos corporales del baño). Decidí que en vez de estar en la casa con mi madre y hermana mayor arreglando la casa, estará afuera con mi padre o mi hermana en una gran aventura. Por eso, pasé mi juventud, por una parte, en el bosque al otro lado de la calle enfrente de nuestra casa (vivíamos en el sur de Alabama) columpiando de árbol en árbol con mi hermano y por otra parte, en nuestra propriedad haciendo la tarea de la casa con mi padre.
Los fines de semanas, cuando estaba a casa mi padre, siempre estaba a su lado. Me acuerdo de un día, debajo de la casa, en el que reparabamos la tubería. Me acuerdo que nos estabamos deslizando en el polvo, boca arriba, hablando de tal y cual, como los varones suelen hacer.
También me acuerdo de los días en los que mi padre y yo estabamos en su camion conduciendo hacia un destino, que ya no me acuerdo, escuchando a la música country; yo fingiendo que sabía las palabras.
Sim embargo, siempre había una lucha entre yo y mi hermano sobre una cosa: quién podía ir con mi padre a cazar. Cada vez que se fue, solo se permitía traer uno de nosotros y más que nada, fue mi hermano que ganó la invitación (solo por el hecho de ser varon). Me acuerdo que mis padres siempre me estaban diciendo en una manera no muy convincente : <
¿Conseguiste, por fin, ir a cazar alguna vez?
Ya nos contarás.
Yo creo que, de pequeños, a esas edades alrededor de los seis años, como estamos siempre investigando, queremos ser, entre otras cosas, chico-chica. A ver... ¿por que 'el otro' hace algo que yo no puedo hacer? Y allá vamos a investigar; aunque, de mayores, vemos esa época como un momento curioso e interesante de la vida, la verdad es que se sufre, sin duda.
lo siento por si alguien no enteiende el catalan, lo estoy traduciendo
DONES
Soc una dona.
Fa uns dos anys van començar a aflorar en mi sentiments feministes. Avui, amb 20 anys, no sé si soc feminista o masclista. No sé si desitjo ser dona o home.
Tan de bo aquests, no s’haguessin convertit mai en dos termes tant diferents. Home i dona, som tant diferents com som? És a dir, és clar que som diferents! No tenim res a veure! Però, jo em pregunto, seríem tant diferents si no fos per l’horrible factor societat? Fins a quin punt arriba el factor genètic? Ells, per naturalesa, tenen més força, és clar. Però si a sobre, les dones, des de temps inmemoriables, no hem tingut oportunitat d’aixecar un sac de ciment, d’olives o de pedres, llavors irremediablement acabem perdent tota la força, ens convertim en nines de porcelana la misió de les quals és ser bones mares, bones esposes, tenir una bona imatge i ser educades. La majoria de dones estan orgulloses de que recaigui sobre nosaltres el “do” del sacrifici i del sofriment. Som les qui ens carreguem a l’esquena la pitjor part de la vida, la vida a casa, mentre que els homes els ho ha tocat la meravellosa vida social, on s’aprenen coses, on ets lliure de dir i fer el que vulguis.
Sense cap mena de dubte, les coses han canviat. Ja podem anar assegudes al seient del davant del cotxe. També podem votar. Podem treballar i tenir una vida social. Oh quin goig! I jo pregunto… A cas n’hauria d’estar agraida? I una merda. Agraïda si a cas a totes les dones que van lluitar i fins i tot morir per fer-ho possible, però a part d’elles… a ningú. Al contrari. Tinc dret a queixar-me, tinc dret a estar emprenyada, perquè jo, que soc una dona, per culpa de la forta repressió que em sofrit durant segles, avui en dia, encenc el televisor i només veig homes al futbol, homes a la formula1, a la moto GP, als deports de risc, homes als telediaris, homes cuiners, homes músics… Els més bons sempre acaben sent els homes. Per què nosaltres sempre ens quedem en segon pla? Per què ningú ens pren seriosament?
Aquest diumenge vaig anar al Palau Sant Jordi a veure el Super Cross. Els pilots anaven al màxim a cada curva, dominant cada pam del circuit, volant amb les motos, caient i tornant-se a aixecar, llençant les motos i omplint-se dels crits emocionants del gran púbic. Ah sí, també hi havia unes deu ties despampanants movent el cul i les tetes.
El públic els ho llençava piropos. Jo pensava… de veritat que aquestes ties no preferirien estar rebent crits i aplaudiments per fer un backplip abans que per tenir un cul deu?
Com es poden valorar tant poc les dones? Com poden preferir anar perfectament pentinades i conjuntades, que embrutar-se, saber cambiar una roda, saber conduir de puta mare, saber el que és córrer i cansar-se, etc.
Com poden preferir treballar de dependentes en una aborrida botiga, abans que aprendre un ofici, electriciste, pagés o paliste?
Com poden comformar-se en quedar-se a casa el diumenge netejant, que marxar a fer excursions, caça, travessies amb cotxe o moto, partidet de bàsquet, o jo que sé!
Bé, tampoc m’extranya gaire. Només cap fixar-s’hi amb els anuncis de joguines de nadal. Per als nens inventen Spidermans, Supermans, cotxes teledirigits, tancs de playmobil, escalèstrics, playstations, etc. En canvi, per a les nenes, inventen “la consola del perrito, la muñeca que canta cuando la peinas, la cocinita maravillosa, el quit de maquillaje super guay, o el diario secreto de barbie”! És a dir, que mentre als nens els ofereixen jocs més agressius i de presició, a nosaltres ens dónen pintaungles i nines pixones. No desprècio les nines, hi vaig jugar molt, al igual que hi juguen molts nens, tot hi que a ells, se’ls en desprén més aviat per passar a jocs de més acció.
S’aproxima l’hivern. Recordo que l’hivern passat marxava amb el cotxe cap al Port i segurament s’haurien de col•locar cadenes ja que es foten unes cues impressionants per culpa del gel. Anàvem el meu novio i jo amb el meu cotxe. Abans de marxar ma mare ens volia explicar com col•locar les cadenes per si de cas, ja que ni ell ni jo ho haviem fet mai. Ma mare va començar a explicar-li a ell, com si jo allà no hi fos, com si a mi no em calgués apendreu. Jo m’estava emprenyant però no deia res. Després, abans de marxar em va dir que millor que portés el cotxe ell, que era perillós. Vaig explotar: Perillós?!?! Suposo que deu ser igual de perillós per a ell que per a mi no?!?!
Si aquell dia hagués pujat ell el cotxe, Ricard, aquell dia, hagués pujat el cotxe amb dificultoses condicions, jo en canvi, hagués estat al seu costat, i prou.
Explico això, perquè és un clar exemple de que inconcientment, les persones, tractem diferent als nens i a les nenes. Només amb el to de veu amb el que els parlem, ja els fem ser d’una manera o d’una altra.
Llavors, la meva pregunta és: Fins a quin punt la gran diferència entre homes i dones és genètica i fins a quin punt és social?
Estic segura que quan erem primats, quan no ens regalaven nines a les nenes i pistoles als nens, no erem gens diferents. Tret de l’engendrament dels nadons i d’algunes diferències físiques per qüestió de tamany i força, no som tant diferents.
Potser la dona més forta del món no podrà guanyar a l’home més fort del món, però això no hauria d’implicar en que jo no pugui engegar la televisió el diumenge al matí i veure una cursa de Moto Gp amb homes i dones, o un telenotícies amb dues dones(cosa mai vista).
Com he d’arribar jo a ser futbolista, per dir alguna cosa, si les poques que hi ha, ni les ensenyen ni les recolzen?
Soc una dona, però a partir d’ara, jo trio el meu model de dona, i ben juro que no té res a veure amb el que s’ha inventat el sistema. El meu model és una dona valenta, precisa i exacta, pensadora, guanyadora, educada però no reprimida, boja i feliç. Una dona que haurà d’aguantar millons de desprecis per part dels homes, però que sempre es farà respectar.
als informatius de la Sexta (la Secta,per l amic Federico)els informatius sempre els presenta una dona (guapa,tot s ha de dir,si fos lletja a lo millor no ho faria) i als deports i solen haver atlotes